La separació dels pares

Quan nosaltres ens separem, què passa amb ells?

La separació de la parella és una d’aquelles situacions complexes i difícils que podem viure les persones al llarg de la vida. Però és també una d’aquelles vivències que ens poden ajudar a crèixer. És una decisió, a vegades necessària, i quasi sempre dolorosa.

Ja hem decidit separar-nos, què li diem als fills?

Quan els pares es separen el nen necessita com sempre, la veritat. Una veritat adaptada a la seva edat, una veritat que el faci sentir respectat com a persona. Però dir la veritat no significa explicar els detalls de discussions o de situacions que hagin pogut provocar la separació.
Tingui la edat que tingui el nen, en un moment o altre, millor abans que la convivència en el mateix domicili es trenqui, ens hem de dirigir a ells i explicar que els pares han pres la decisió de no seguir vivint junts. Una de les primeres preguntes que faran els nens més grandets, serà: per què? És bo que estiguem preparats per aquesta pregunta i que la resposta sigui fruit d’un acord entre tots dos. Aquesta ha de ser clara i molt senzilla, òbviament no podem intentar explicar a un infant de quatre, vuit o tretze anys la complexitat de raons que ens ha portat a separar-nos. Però hem de donar una resposta entenedora perquè molts nens acostumen a creure que si els pares es separen es perquè ells han fet alguna cosa que ha portat a aquest fet. Tenint una resposta que ve de l’acord del pare i la mare, l’infant podrà posar fora d’ell la causa d’aquella separació.
Una altre qüestió que hem de tenir clara abans de parlar amb els fills és com es funcionarà a partir d’ara, i aquí convé aclarir un punt. L’infant necessitarà ara més que mai veure que els seus pares saben el que es fan. No és tan important canviar o no de domicili com que el pare i la mare siguin capaços de decidir on viurà cadascú i com s’organitzarà la vida quotidiana amb els fills (més endavant parlarem de la custòdia). Per tant, quan anem a parlar amb ells, fóra important que ho féssim sabent què farem a partir de la separació.

Serà el meu fill un nen traumatitzat per la separació dels seus pares?

Moltes persones confonen la tristor amb la depressió, si es tracta d’un adult, o amb el trauma, si es tracta d’un nen. No són els fets que vivim el que ens marca (traumatitza) sinó la manera com es viuen. Per tant, hem de tenir clar que en el moment en què informem al nostre fill de la nostra separació aquest començarà a sentir una sèrie d’emocions: tristor, pena, frustració, ràbia, etc…, que el faran sentir-se malament. És possible que afecti el seu rendiment escolar, pot tenir més dificultats per atendre, sentir-se més cansat o al contrari, necessitar més activitat física, potser s’alterarà el ritme d’alimentació, menjarà força menys o forçá més, potser es tornarà a fer pipí al llit, segons l’edat de l’infant, o fins i tot, i sobretot en el cas dels adolescents, potser sentirà molta ràbia contra tot el que vingui el món adult. Però tot això no son més que símptomes. Així, de la mateixa manera que la tos marxa amb el refredat, aquests símptomes marxaran en la mesura en què es vagin paint les emocions i la nova vida que vagi prenent forma.

La relació entre els pares després de la separació

Un infant necessita, per sobre de tot, una familia o uns referents familiars clars. Aquesta pot estar composta per només dues persones, o per vuit, però sigui la que sigui s’ha de mantenir després de la separació. Amb això vull dir que no hem d’oblidar mai que des del punt de vista del fill, nosaltres, els pares i els germans, si n’hi ha, o fins i tot, l’oncle o l’àvia que vivia amb nosaltres, som la seva família i així ha de continuar essent. És molt trist veure com alguns nens no saben amb qui dibuixar-se quan a l’escola li demanen el dibuix de la família perquè els seus pares estan tan, tan separats que no els pot imaginar junts ni en un dibuix. Pensem que un infant ha de crèixer amb la seguretat que el seu pare i la seva mare poden cabre al mateix dibuix, a mès, després podem anar afegint altres persones, noves parelles, fills de l’altre, etc. Sumar família mai serà dolent per a un infant, podem afegir tant com vulguem però no restem mai.
Durant anys, els pares que s’han separat hauran de tenir relació d’una manera o altre. En els primers moments és normal intentar evitar les trobades amb l’altre, ja que tots els sentiments i aconteixements estan encara molt vius, l’ús del correu electrònic pot servir per tenir un contacte i posr-nos al dia sobre el nostre fill evitant les trobades. Intentem no utilitzar el telèfon de manera impulsiva cada cop que el nen ens diu qualsevol cosa que ha fet o viscut a casa de l’altre i amb la que no estem d’acord. Més tard, quan les coses es trnquil.litzin i cada membre de la parella comenci a trobar-se millor, ja es podran mantenir trobades per parlar sobre els fills.
Moltes vegades s’ha dit que els infants sempre, per temps que passi, desitjaran que els pares tornin a estar junts. Però el que els nens necessiten en realitat no és necessàriament que mantinguin una relació conjugal, sinó una relació de complicitat com a pares. Necessiten saber que són capaços d’anar junts a les reunions de l’escola o a les visites del metge, i que poden acordar les activitats extraescolars o el lloc i la manera de celebrar l’aniversari.

Resumint, què podem fer per facilitar als nostres fills el difícil tràngol de la separació?

  • Informem els nostres fills de la manera més clara possible sobre la separació, el que hem acordat i què passarà a partir d’aquí. Assegurar-nos que no senten que és per culpa d’ells.
  • Arribar a un acord adient per tothom, de manera responsable i sense delegar a ningú.
  • Deixar-los ben clar que la seva família continua sent la mateixa i que això no canviarà mail.
  • No posar-los mai en la disjuntiva d’haver de triar entre el pare o la mare. Se’ns acudiria mai preguntar a un nen que viu amb els dos pares si prefereix estar amb un o amb l’altre?
  • Mantenir, en la mesura del possible, les activitats i les relacions que tenien abans que els pares es separessin.
  • No forçar els amics i els parents a separar-se amb ells, posicionant-se amb un o altre. Els infants poden sentir clarament el conflicte a través de les relacions dels pares amb els altres.