Teatre-Taller: Com eduquem la llibertat?

Sens dubte aquesta xerrada va ser ben diferent de la resta de xerrades fetes per aquesta Escola fins ara. Mitjançant una obra de teatre introductòria en Juanjo Camarena ens va introduir en el tema, interpretant el creixement i les demandes dels fills; per arribar a una part final dedicada a la reflexió i el  comentari.

Per resumir el missatge que ens va donar farem servir un article del mateix Juanjo i que va publicar en el Butlletí de la Federació d’AMPAS.

Hem d’ accedir a les constants demandes dels infants : “capritxets”, llepoleries, regals, etc….?
Fins a quin punt els pares i mares hem d’accedir a les peticions desmesurades dels fills i filles?

Darrera de la demanda reiterada d’un infant podem trobar l’emoció que la sustenta i vol expandir-se, la necessitat del lligam dependent amb l’adult i un instint que crida i s’ofega en la materialitat. Nosaltres els adults davant les peticions incessants ens podem veure captius i superats per l’emoció clara i oberta de l’infant front a la pròpia, tèrbola i reprimida; fent del llaç afectiu un nus i amb el nostre instint dormint en les profunditats. Podem aleshores contemplar la via de la raó i la necessitat que en ella entrin les exigències dels infants i el neguit adult. Una raó però, que no pot anar separada de l’emoció i del desig més vehement i profund.

Els infants ho volen tot perquè tot ho mereixen i perquè són dignes hereus de la pròpia vida. Demanen colors, demanen formes, demanen textures, demanen emocions, demanen les aigües i el moviment de l’aire, demanen el foc, la pedra, el cristall i la flor. I nosaltres aclaparats per l´emoció assistim la seva gana i la seva set amb artificis que substitueixen els desigs més naturals. Insaciables semblen calmar-se amb sabors que exploten, dosis de glucosa que calma i so d’embolcall que entreté. Però l’artificialitat no contenta, i tornen a mirar-nos amb cara d’insatisfets per exigir allò que creuen merèixer.

Sucumbim sovint a la veu de la por i en mans d’aquesta cedim territori i poder. Abdiquem en la nostra funció i caràcter de governants. Pare i Mare, Rei i Reina, atorguem el tro a la desmesura i la tirania, a la princesa de mirall deformat o a un príncep sense espasa. El bon govern que segurament s’ordeix de pell endins ens dona la facultat de moure’ns amb autoritat, seguretat, confiança i prestigi davant els infants. Aprendre a ser sobirà d’un mateix és exemple, repte i lluita.

En la demanda de l’infant hi ha el seu desig i el nostre deure: la recerca del límit i la llei que permeti la descoberta, l´emoció expressada i el sentiment pensat, l’actitud combativa i la contenció, l´escolta activa i la construcció de criteri. Potser la noble unió entre passió i raó ens permetrà conquerir la llibertat amb el rescat i ajut del conseller ofegat: l’instint.

Resum de l’escola de pares del 31 de gener de 2008